Hi ha esperança i no tenim por: Barcelona té salvació i Svetlana te’n-canten la solució

Fotos (c) Xavi Torrent

Si hi vas ser ho vas notar. N’estem segures. Ambient electritzat, com quan els animals aixequen les orelles perquè saben abans que nosaltres que alguna cosa forta és a punt de passar. Nit de dissabte i escenari gros, remat i cloenda de la música popular de La Mercè 2026. Qui ho va programar sabia el que es feia: el tro, al final de la traca. Obrien Al·lèrgiques al Pol·len, ni una titola a l’escenari, i hi cantaven “No estàs entenent res”. Vet-ho aquí la intro amb avís per navegants que va donar pas al show festiu de La Pegatina i passar a la coronació de Love Of Lesbian amb un espectacle que hasta drons. El Manolo Garcia hi va ser convidat i a més de cantar va dir que “riure i estar alegre és també una forma de revolució”. LoL acaben i aterren els drons, hi ha canvi de públic però a la foto la massa hi és. La massa hi és perquè les masses tenen l’instint de l’animal i la massa social s’autoconvoca intuïtivament quan ensuma el ritual. I la Júlia i el Roc, Svetlana, que havien arribat una estoneta abans al paquestéis del Bogatell tot xino xano des del Poblenou estant, van encendre la metxa de la traca conscients de la fita que acometien però amb més ganes de passar-s’ho bé que no pas traïts pels nervis o la por. I dit i fet, fos a negre, sàmpler d’alerta mundial atronador i redoble de toms del baterista per entrar amb “TOI PEGAO” i enllaçar amb “I <3 BCN” i desfermar l’aquelarre. Acompanyats per primer cop de baterista, guitarrista i teclista i amb un cos de ball elevat a sis dansaires Svetlana van disparar un repertori salvatge d’only hits que en tot just una hora va posar del revés la nit. Frescos i llestes com una mala cosa, divertidíssims i amb tantes ganes de Bogatell i de menjar-se aquella nit com de fer-nos-ho passar bé sense callar-se’n ni una, la Júlia i el Roc van adonar-se que com més anava i més donaven la gent més en volia. De gresca i de canya. Crescendo de hits que van sonar i es van poder veure com mai, crescendo d’esveramenta generalitzada a l’audiència i crescendo de comunió: banda sonora i sentir popular s’abraçaven al beat del “No Passaran” i el “Puta Israel” i ballaven al crit del bombo sintètic a negres surfejat ara per un ventilador rumber o un sinte d’eurodance. Amb només seixanta minuts de música en directe vam tenir clar que Barcelona no està perduda, Barcelona es queda. Al país, i a l’escena, hi ha esperança perquè el jovent és murri i no té por i no demanaran permís per ballar-ho tot.